Róda el món i torna al born.
Fi del viatge. Darrer dia en ruta. Acabar per tornar a començar. El meu viatge al voltant del món viu el seu darrer suspir: avui l'enterraré en una cerimònia íntima on només jo i els meus records hi assitirem. Hi haurà alguna llàgrima, segur que sí; però sobretot hi haurà milers de somriures, centenars de rialles. I molta nostàlgia.
Em llevo a quarts de nou. Bournemouth em mira amb cara de son i amb un nus a la gola. No tornaràs?, sembla preguntar-se. No ho sé, crec que no, penso en veu alta. Recullo les coses per darrer cop, fent els mateixos gestos, les mateixes rutines, els mateixos mecanismes automàtics que he fet els darrers mesos quan era hora de recollir la casa i marxar a buscar uns altres sols, uns altres sons. La motxilla és plena de records i roba bruta, en perfecte harmonia. Obro la porta de l'habitació i m'acomiado cerimoniosament. Baixo les escales carregat de sensacions ben extranyes i agafo velocitat empès per la inèrcia de l'adéu. Vaig baixant avall, avall, avall fins a topar-me amb mi mateix, pujant unes escales ben similars ara fa gaire bé sis mesos en un hotelet de Paris: era la meva primera nit del viatge, la primera vegada que trepitjava el món pujat sobre la meva estora voladora i solitària. Era la primera passa cap a l'Est, cap al més enllà, cap a la felicitat.
- Han passat cent setanta cinc dies- li he dit al meu mirall.
- Gairebé sis mesos! - m'ha respòs, impressionat-. Seguiries viatjant?
-Seguiria viatjant.
Però he decidit tornar a casa. Ni les circumstàncies ni els lligams ni les nòmines han estat arguments per fer-me tornar a casa. Únicament la meva voluntat ha estat escoltada. Reflexiono, penso, m'aturo. Sóc jo qui ha decidit donar per acabada aquesta aventura i n'estic orgullós. Vaig ser jo qui va decidir marxar. He estat jo qui ha decidit tornar. Barcelona m'espera.
Abans d'agafar l'avió, passejo la meva nostàlgia anticipada pels carrers freds i desangelats de Bournemouth, cementari d'emocions, trampoli de sensacions. M'acosto tot caminant fins al Pier i m'hi estic un parell d'hores mirant el ritme pausat de les ones i el blau lluminós i cegador del mar. Diapositives de mil colors passen davant meu i cent mil barquetes de records apareixen a l'horitzó. Estic content.
Abandono la platgeta de Bournemouth, menjo alguna cosa i enfilo carrer amunt per recollir la motxilla i anar cap a l'aeroport. Però, enlloc d'anar per l'avinguda principal directe cap a l'hotel, un potent camp magnètic em transporta per carrerons secundaris sense que ni jo ni la meva voluntat puguem fer-hi res, com si una gegantina i invisible cinta transportadora em dugués per on ella vulgués, sense oportunitat de desviar-se ni un centímetre de la ruta marcada. Camino a cegues pel centre de la ciutat, seguint un instint, un somni, un perquè. Finalment, quan hi arribo al davant, la força magnètica que em teledirigeix cessa. Però jo ja estic atrapat. Em trobo a les portes d'una gran llibreria de viatges en plena liquidació d'existències. El cant de les sirenes ressona amb força i ve de l'interior. Entro. Evidentment que hi entro.
Sí, ho confesso, he passat les darreres dues hores del meu viatge... en una llibreria de viatges. He estat documentant-me, deleitant-me, gaudint de milers de guies que dibuixen en les seves pàgines trajectes infinits, trens plens de màgia, pobles plens de vida. He gaudit bussejant de nou per paisatges desconeguts i he notat, un cop més, aquell pessigolleig tan intens que sents a la boca de l'estòmac quan descobreixes que encara hi ha tantes i tantes coses per descobrir. He sortit d'allà amb un parell de guies sota el braç. De quins països? Ho haureu de descobrir en el proper blog.
De Bournemouth a Girona hi ha tot un món però només una hora i quart de trajecte en avió. Sense pràcticament adonar-me he creuat el darrer bassal d'aigua que em separava de casa, el darrer escull, la darrera frontera. A les set de la tarda del meu 175è dia de viatge, dimecres setze de desembre, he aterrat a Catalunya, cinc mesos i vint-i-dos dies després d'agafar el tren a l'Estació de França, direcció est. Benvingut a casa, m'ha dit una veu coneguda.
És fosc quan el tren m'ha deixat a Sants. Aquí vaig agafar el primer tren que em va dur a la casella de sortida, l'endemà de Sant Joan. L'Estació està exactament igual que uns mesos enrere. Aquell rètol mig torçat que anunciava la liquidació per jubilació de la joieria del vestíbul segueix allà, encara mig torçat. El tren que va a Maçanat, via 3, Maçanet, via 3, continua sortint a les 21.24. Com sempre. Com abans. La gent que tragina maletes i malsons continua sense somriure: caminen mirant el terra, amb por a descobrir nous móns en rostres desconeguts. Tot continua igual. Res s'ha mogut de lloc. Res ha canviat. Segueixo endavant i passo per davant d'un aparador de llums blavoses on les imatges reboten amb estoïcisme i exactitud. M'aturo. Alço els ulls i m'hi veig reflectit. Somric. Ara ja sé que no tot éstà igual que abans: hi ha coses que sí que han canviat.
Camino a poc a poc per l'estació en direcció a la sortida, que continua allà on la vaig deixar. La porta s'obre i es tanca de manera automàtica i quan s'obre, deixa veure els carrers de la ciutat. Els carrers de la meva ciutat. Abans de creuar aquella darrera frontera sense control de passaports, respiro fons i agafo forces. A pocs metres de distància es veu ja el tràfic somort de la gran ciutat i una mica més enllà hi viuen els meus records, els meus amics, la meva família, la meva vida. Quan surti per aquella porta i trepitgi novament els carrers de Barcelona, el contador es posarà a zero de nou, el cronòmetro començarà a comptar. La vida tornarà a començar. Som-hi.
diumenge
Dia 174: Bournemouth
Té disset anys i tota la vida per davant. Veu la vida com una autopista diàfana plena de portes entreobertes a punt per empenyer-les i creuar el seu dintell. Té cinc mil portes, cinc mil sortides per escapar d'un camí que encara no està marcat, per seguir una vida que encara està per escriure. Fa goig veure'l. Somriu, com somric jo ara, com he somrigut jo aquests cinc mesos i mig de viatge en solitari. Somriu de felicitat, d'estúpida i addictiva felicitat per la descoberta de nous mons; somriu per les pessigolles que fa el futur sota la barbeta, per l'alegria que dóna disposar lliurament d'un xec en blanc, d'una extensió immensa de neu verge llesta per ser trepitjada, per tenir davant seu una platja oblidada de sorres blanques per on encara no ha passat mai ningú.
Tu que somrius tant, li he dit, acompanya'm avui per Bourbemouth. I ell, o jo, ja no sé qui, ha dit, d'acord, però recorda que ets tu qui m'acompanya a mi, i no el contrari.
- D'acord, d'acord -li he dit de seguida, per evitar discutir de semàntica quàntica tan aviat al matí- . El que tu diguis. Som'hi.
I aquest marrec de disset anys, aquest explorador de móns universals i innocents que va estar per aquestes contrades fa més de divuit anys, m'ha agafat del bracet i, amb un crit engrescador i ple de vitalitat adolescent, m'ha empès carrer avall tot fent saltirons.
Bournemouth segueix tenint aquell aire inconfusible de vila marinera al bell mig de la campinya anglesa, una barreja explosiva que m'ha atrapat amb els tentacles de la nostàlgia. He baixat per un carrer comercial de formes sinuoses que anava menant cap al down town, pavimentada zona comercial d'absolutes gangues de temporada, escenaris congelats de temps pretèrits. Un cop al bell mig de l'ou, nadant en ple rovell, un carreró insignificant s'obre pas cap a la Square, epicentre neuràlgic d'aquest poble amb ínfules de ciutat balneari. Des d'allà, un parc verd i urbà, seu de concerts d'estiu, glorietes abandonades i petons oblidats, inunda la memòria amb onades de vells moments. I quan el parc acaba, la platja. I allà, el pier.
El Pier de Bournemouth és la seva Torre Eiffel, el seu Taj Majal, el meu Dorado. La seva silueta allargada i prima penetrant la mar salada dels meus records punxa la memòria amb esclats lluminosos i focs artificials. El nano m'avança. Camina amb la boca oberta per les fustes velles de la plataforma, mirant sempre endavant, mai enrere. Jo el segueixo amb la mirada i contemplo com s'abraça emocionat a una onada d'amics apareguts del no res, gotes d'aigua d'antigues cares gravades en foc a la sala de retines. Pausa vital. Rebobinem la vida.
- Marxem! - crido - Anem cap a Poole.
Poole és un municipi independent cosit sense costures a la platgeta de Bournemouth. És aquest el punt de trobada de les meves inquietuds, del meu tarannà; el lloc de reunió de la meva forma de ser, dels meus somnis i dels meus anhels. Les nits d'estiu eren de Bournemouth, amb la seva platja, les seves casetes de pescadors i els seus parcs amagats, però els dies de canícula britànica eren de Poole, amb la seva Acadèmia d'art i confecció vital, amb les seves residències de llibertat, amb els seus carrers de muntanyes russes a l'anglesa i la seva barreja de nacions i nacionalitats. Poole, antiga capital imperial en el mapa del meu passat.
Hi arribem tots dos a migdia, en el mateix autobús de dos pisos que tantes vegades havia vingut a buscar-me durant les tardes adolescents. Passo de llarg del centre i m'acosto al Pub on tots els capvespres eren revetlles de Sant Joan, capella ardent d'un passat que jau de cos present davant meu, al costat d'un Bowling que es conserva com si per ell no haguessin passats els anys.
Entro a prendre una cervesa. És l'hora de dinar i no hi ha ningú: davant meu es dibuixa un desangelat paisatge de tardor plujosa al sud d'Anglaterra. Darrere meu, però, entra el meu acompanyant seguit d'un brugit de llums i escalfors, d'un rebombori de llençols blancs i cadenes i rialles: una comitiva de personatges elevats als altars de la nostàlgia entren fent la conga i saludant efusivament: precioses sirenes de llavis de Ginebra, mitològiques amazones de rínxols de Bilbao, pellroges parpelles del Solsonès i melucs de les ribes del Rhin. I també boques catalanes, i celles italianes, i narius suïsses, somriures austríacs, salutacions andaluses, ritmes colombians. Tots són allà, amb ell, omplint-lo de dibuixos i gargots, de petons i de fantasies, de cartes i de segells.
Jo me'l miro des de la barra estant, sol, acompanyat únicament per una solitària pinta de Guiness. M'agrada veure'l tan feliç. Tanco els ulls i no em sento sol: invoco amb la imaginació les cares alemanes, poloneses i russes, els rostres canadencs i americans, els ulls japonesos i tahilandesos, les rialles catalanes i les mirades brasileres que m'han acompanyat aquests mesos, i vénen de seguida, i em miren amb veu dolça i brinden amb mi. I el pub és una festa.
- T'assembles molt a mi - em diu el nano de disset anys, des de l'altra punta de la barra.
- Vols dir? - li dic, mentre faig l'ullet a un record siberià.
- Ets pastat, nen - em respon.
- No tant, no tant - li contesto amb la suficiència del qui se sap, equivocadament, un graó per sobre de l'altre.
- On veus la diferència? - pregunta.
- Tu estàs començant. Tens tota la vida per davant. Totes les portes estan obertes. Nano! tu pots ser el que vulguis, pots fer el que desitgis. Pots triar el camí que més t'agradi cap a la felicitat. Res tens escrit. Tot està per escriure. Tot és possible.
- Per a tu també, amic meu. Tu també pots triar encara. Tu també ets, com jo, amo del teu propi destí. Tu també, encara, pots obrir totes les portes. Tu també.
- Puc?
- És clar. O és que no has après res, d'aquest viatge, burro?
- Què vols dir?
- Tu mateix ho has experimentat. No cal que ningú t'ho digui. Tot és possible. Ara ja ho saps. Tot és a les teves mans. Només es tracta de véncer la por.
- La por? Por de què? De qui?
- Por de tu mateix, nano. Por del teu camí, por de les portes que estan encara per obrir. Sens curiositat per saber què hi ha darrere d'elles, oi? Doncs obre-les!
- Així de fàcil?
- Així de fàcil...i així de difícil. Però sobretot, així de senzill, així d'evident. La teva fugida de la realitat, aquest viatge, així t'ho demostra.
- Què vols dir?
-Pensa. No fa ni un any que no et veies capaç d'empendre un viatge en solitari. No ho veies possible. No era viable dins del teu cap. Somniaves despert en fer-lo, però no gosaves ni plantejar-te, realment, fer un pas endavant i fer-ho. I mira't ara.
- Sí, ho he fet.
- Ho has fet! Ho has fet. Senzillament ho has fet. Ho veus?
- Sí.
El cambrer m'ha servit una altra cervesa negra. L'escuma ha tardat en anar desapareixent, a poc a poc. Aquí té, senyor, m'ha dit, i després s'ha dirigit cap al nano de disset anys i l'ha acompanyat a abandonar el local. Menor d'edat, ha remugat quan ha tornat de tancar la porta i deixar el pobre xaval a l'intempèrie. Collons. M'he begut la cervesa ràpidament i he sortit de seguida del Woodman. Però ell ja no hi era.
Perdut i desorientat, m'he posat a perseguir una ombra pels carrers serens de Poole. M'he creuat amb una cantonada humida, amb un solar ocupat, amb una vella escola que ja no és més que un record. L'he buscat arreu, entre carrers oblidats que transiten direcció al passat i he resseguit les seves passes, la seva veu, buscant un lloc comú, un indret on tots dos ens puguessim trobar, o millor dit, on ens puguéssim retrobar. Després de vagarejar una bona estona entre llençols de blanca memòria, l'he trobat recolzat contra la tàpia d'una casa.
- Vius aquí ? - li pregunto.
- Aquí és on em vaig quedar, sí. No ho recordes?
- No.
- Tu em vas deixar aquí.
- Vaig ser jo?
- Sí. Vas voler que em quedés aquí. Vindré a buscar-te, em vas dir. No t'oblidaré, em vares prometres. Tu seràs el camí que em guiarà, em vas assegurar. Però després, res de res.
- Què vols dir, res de res?
- Que et vas oblidar de mi. Em vas deixar aquí, tancat en aquest món adolescent, en una habitació fosca de la memòria: vas apagar el llum i vas llençar la clau.
- Home, vaig fer-me gran i ...
- No. Vas fer-te vell. Vas oblidar que havies estat jove. Molt jove. Vas oblidar que havia mons per descobrir. Vas oblidar que cada dia és un dia nou. Em vas oblidar. Em vas abandonar.
- És llei de vida, no?
- No. No ho és. No és llei de vida oblidar qui eres i d'on veneies. Oblidar què eres i cap a on anaves. No és llei de vida oblidar el teu passat.
- Vols dir que...
- Vull dir que et vas desentendre de tu mateix. Vas esborrar-te. I no va ser una bona jugada. No pots tancar la porta al que has estat. Perquè tu ets el que eres. Res més. No ho oblidis.
- Però ara estic aquí, no?
- Sí, has tornat.
Una ràfaga de vent bufa i arrossega una orquesra de fulles seques. Un núvol emprenyat descarrega la seva ràbia amb ràtzies de gotes de pluja punxeguda. Un fanstasma del passat creua l'escena, repartint ampolles de llet de matinada.
- Vindràs amb mi? -li pregunto.
- No - em contesta de seguida
- No? - li dic sorprès.
- No aniré amb tu. Ets tu que vindràs amb mi - diu.
I així ha estat com aquesta última nit fora de casa l'he passada sota els protectors auguris d'un pretèrit perfecte, d'un somni oblidat. I així ha estat com, per fi, aquell home de 35 anys ha tornat i hem parlat i ens hem vist més vells, sí, amb més cabells blancs, també, però amb la mateixa mirada naïf davant d'un món verge encara per descobrir, amb les mateixes ganes per mirar i remenar, per sorprendre's, per trepitjar aquella neu verge, per caminar i dibuixar noves petjades en aquella platja solitària, amb el mateix anhel per creuar el dintell d'una porta amb fermesa i un somriure als llavis, convençut de que qualsevol descoberta, de que qualsevol misteri per resoldre, és el tresor més valuós que mai pots trobar.
- No paris mai de buscar. I quan ho trobis, segueix buscant - m'ha dit
Tu que somrius tant, li he dit, acompanya'm avui per Bourbemouth. I ell, o jo, ja no sé qui, ha dit, d'acord, però recorda que ets tu qui m'acompanya a mi, i no el contrari.
- D'acord, d'acord -li he dit de seguida, per evitar discutir de semàntica quàntica tan aviat al matí- . El que tu diguis. Som'hi.
I aquest marrec de disset anys, aquest explorador de móns universals i innocents que va estar per aquestes contrades fa més de divuit anys, m'ha agafat del bracet i, amb un crit engrescador i ple de vitalitat adolescent, m'ha empès carrer avall tot fent saltirons.
Bournemouth segueix tenint aquell aire inconfusible de vila marinera al bell mig de la campinya anglesa, una barreja explosiva que m'ha atrapat amb els tentacles de la nostàlgia. He baixat per un carrer comercial de formes sinuoses que anava menant cap al down town, pavimentada zona comercial d'absolutes gangues de temporada, escenaris congelats de temps pretèrits. Un cop al bell mig de l'ou, nadant en ple rovell, un carreró insignificant s'obre pas cap a la Square, epicentre neuràlgic d'aquest poble amb ínfules de ciutat balneari. Des d'allà, un parc verd i urbà, seu de concerts d'estiu, glorietes abandonades i petons oblidats, inunda la memòria amb onades de vells moments. I quan el parc acaba, la platja. I allà, el pier.
El Pier de Bournemouth és la seva Torre Eiffel, el seu Taj Majal, el meu Dorado. La seva silueta allargada i prima penetrant la mar salada dels meus records punxa la memòria amb esclats lluminosos i focs artificials. El nano m'avança. Camina amb la boca oberta per les fustes velles de la plataforma, mirant sempre endavant, mai enrere. Jo el segueixo amb la mirada i contemplo com s'abraça emocionat a una onada d'amics apareguts del no res, gotes d'aigua d'antigues cares gravades en foc a la sala de retines. Pausa vital. Rebobinem la vida.
- Marxem! - crido - Anem cap a Poole.
Poole és un municipi independent cosit sense costures a la platgeta de Bournemouth. És aquest el punt de trobada de les meves inquietuds, del meu tarannà; el lloc de reunió de la meva forma de ser, dels meus somnis i dels meus anhels. Les nits d'estiu eren de Bournemouth, amb la seva platja, les seves casetes de pescadors i els seus parcs amagats, però els dies de canícula britànica eren de Poole, amb la seva Acadèmia d'art i confecció vital, amb les seves residències de llibertat, amb els seus carrers de muntanyes russes a l'anglesa i la seva barreja de nacions i nacionalitats. Poole, antiga capital imperial en el mapa del meu passat.
Hi arribem tots dos a migdia, en el mateix autobús de dos pisos que tantes vegades havia vingut a buscar-me durant les tardes adolescents. Passo de llarg del centre i m'acosto al Pub on tots els capvespres eren revetlles de Sant Joan, capella ardent d'un passat que jau de cos present davant meu, al costat d'un Bowling que es conserva com si per ell no haguessin passats els anys.
Entro a prendre una cervesa. És l'hora de dinar i no hi ha ningú: davant meu es dibuixa un desangelat paisatge de tardor plujosa al sud d'Anglaterra. Darrere meu, però, entra el meu acompanyant seguit d'un brugit de llums i escalfors, d'un rebombori de llençols blancs i cadenes i rialles: una comitiva de personatges elevats als altars de la nostàlgia entren fent la conga i saludant efusivament: precioses sirenes de llavis de Ginebra, mitològiques amazones de rínxols de Bilbao, pellroges parpelles del Solsonès i melucs de les ribes del Rhin. I també boques catalanes, i celles italianes, i narius suïsses, somriures austríacs, salutacions andaluses, ritmes colombians. Tots són allà, amb ell, omplint-lo de dibuixos i gargots, de petons i de fantasies, de cartes i de segells.
Jo me'l miro des de la barra estant, sol, acompanyat únicament per una solitària pinta de Guiness. M'agrada veure'l tan feliç. Tanco els ulls i no em sento sol: invoco amb la imaginació les cares alemanes, poloneses i russes, els rostres canadencs i americans, els ulls japonesos i tahilandesos, les rialles catalanes i les mirades brasileres que m'han acompanyat aquests mesos, i vénen de seguida, i em miren amb veu dolça i brinden amb mi. I el pub és una festa.
- T'assembles molt a mi - em diu el nano de disset anys, des de l'altra punta de la barra.
- Vols dir? - li dic, mentre faig l'ullet a un record siberià.
- Ets pastat, nen - em respon.
- No tant, no tant - li contesto amb la suficiència del qui se sap, equivocadament, un graó per sobre de l'altre.
- On veus la diferència? - pregunta.
- Tu estàs començant. Tens tota la vida per davant. Totes les portes estan obertes. Nano! tu pots ser el que vulguis, pots fer el que desitgis. Pots triar el camí que més t'agradi cap a la felicitat. Res tens escrit. Tot està per escriure. Tot és possible.
- Per a tu també, amic meu. Tu també pots triar encara. Tu també ets, com jo, amo del teu propi destí. Tu també, encara, pots obrir totes les portes. Tu també.
- Puc?
- És clar. O és que no has après res, d'aquest viatge, burro?
- Què vols dir?
- Tu mateix ho has experimentat. No cal que ningú t'ho digui. Tot és possible. Ara ja ho saps. Tot és a les teves mans. Només es tracta de véncer la por.
- La por? Por de què? De qui?
- Por de tu mateix, nano. Por del teu camí, por de les portes que estan encara per obrir. Sens curiositat per saber què hi ha darrere d'elles, oi? Doncs obre-les!
- Així de fàcil?
- Així de fàcil...i així de difícil. Però sobretot, així de senzill, així d'evident. La teva fugida de la realitat, aquest viatge, així t'ho demostra.
- Què vols dir?
-Pensa. No fa ni un any que no et veies capaç d'empendre un viatge en solitari. No ho veies possible. No era viable dins del teu cap. Somniaves despert en fer-lo, però no gosaves ni plantejar-te, realment, fer un pas endavant i fer-ho. I mira't ara.
- Sí, ho he fet.
- Ho has fet! Ho has fet. Senzillament ho has fet. Ho veus?
- Sí.
El cambrer m'ha servit una altra cervesa negra. L'escuma ha tardat en anar desapareixent, a poc a poc. Aquí té, senyor, m'ha dit, i després s'ha dirigit cap al nano de disset anys i l'ha acompanyat a abandonar el local. Menor d'edat, ha remugat quan ha tornat de tancar la porta i deixar el pobre xaval a l'intempèrie. Collons. M'he begut la cervesa ràpidament i he sortit de seguida del Woodman. Però ell ja no hi era.
Perdut i desorientat, m'he posat a perseguir una ombra pels carrers serens de Poole. M'he creuat amb una cantonada humida, amb un solar ocupat, amb una vella escola que ja no és més que un record. L'he buscat arreu, entre carrers oblidats que transiten direcció al passat i he resseguit les seves passes, la seva veu, buscant un lloc comú, un indret on tots dos ens puguessim trobar, o millor dit, on ens puguéssim retrobar. Després de vagarejar una bona estona entre llençols de blanca memòria, l'he trobat recolzat contra la tàpia d'una casa.
- Vius aquí ? - li pregunto.
- Aquí és on em vaig quedar, sí. No ho recordes?
- No.
- Tu em vas deixar aquí.
- Vaig ser jo?
- Sí. Vas voler que em quedés aquí. Vindré a buscar-te, em vas dir. No t'oblidaré, em vares prometres. Tu seràs el camí que em guiarà, em vas assegurar. Però després, res de res.
- Què vols dir, res de res?
- Que et vas oblidar de mi. Em vas deixar aquí, tancat en aquest món adolescent, en una habitació fosca de la memòria: vas apagar el llum i vas llençar la clau.
- Home, vaig fer-me gran i ...
- No. Vas fer-te vell. Vas oblidar que havies estat jove. Molt jove. Vas oblidar que havia mons per descobrir. Vas oblidar que cada dia és un dia nou. Em vas oblidar. Em vas abandonar.
- És llei de vida, no?
- No. No ho és. No és llei de vida oblidar qui eres i d'on veneies. Oblidar què eres i cap a on anaves. No és llei de vida oblidar el teu passat.
- Vols dir que...
- Vull dir que et vas desentendre de tu mateix. Vas esborrar-te. I no va ser una bona jugada. No pots tancar la porta al que has estat. Perquè tu ets el que eres. Res més. No ho oblidis.
- Però ara estic aquí, no?
- Sí, has tornat.
Una ràfaga de vent bufa i arrossega una orquesra de fulles seques. Un núvol emprenyat descarrega la seva ràbia amb ràtzies de gotes de pluja punxeguda. Un fanstasma del passat creua l'escena, repartint ampolles de llet de matinada.
- Vindràs amb mi? -li pregunto.
- No - em contesta de seguida
- No? - li dic sorprès.
- No aniré amb tu. Ets tu que vindràs amb mi - diu.
I així ha estat com aquesta última nit fora de casa l'he passada sota els protectors auguris d'un pretèrit perfecte, d'un somni oblidat. I així ha estat com, per fi, aquell home de 35 anys ha tornat i hem parlat i ens hem vist més vells, sí, amb més cabells blancs, també, però amb la mateixa mirada naïf davant d'un món verge encara per descobrir, amb les mateixes ganes per mirar i remenar, per sorprendre's, per trepitjar aquella neu verge, per caminar i dibuixar noves petjades en aquella platja solitària, amb el mateix anhel per creuar el dintell d'una porta amb fermesa i un somriure als llavis, convençut de que qualsevol descoberta, de que qualsevol misteri per resoldre, és el tresor més valuós que mai pots trobar.
- No paris mai de buscar. I quan ho trobis, segueix buscant - m'ha dit
dimarts
Dia 173: Londres - Bournemouth
He passat la nit a tocar de l'aeroport de Gatwick, en un hotelet sense pretencions d'un suburbi de la capital de l'Imperi. Fins aquí m'hi va portar un taxista de poques paraules i escassos reflexos ahir al vespre, un cop aterrat de Hèlsinki. L'establiment està regentat per un grup de pakistanesos exiliats en cos i ànima que viuen tan lluny del seu poble que ja han oblidat com enyorar-lo. A l'hora del ckeck in em van rebre amb mostres d'indiferència i em van assignar una habitació de dos llits tous que s'aixequen sobre una gran catifa anglesa, niu d'àcars i d'olors del vell Imperi.
Torno ha estar a Anglaterra, darrere etapa del meu viatge. El fred i la neu dels països nòrdics ha deixat pas al vent del Mar del Nord i a la pluja de britàniques conseqüències: dies grisos, humits i passats per aigua. Però aquest escenari de depressió atmosfèrica no aconsegueix esborrar, ni tan sols mitigar, la sensació d'anticiclònic salt al buit que el meu cos i la meva ment experimenten al veure's i sentir-se tan a prop de la meta final: Bournemouth. Avui hi arribaré, he pensat quan he obert els ulls, i una glopada d'adrenalina ha acudit d'immediat per barrejar-se amb el cafè amb llet del matí. Aquesta sensació d'estusiasme contingut s'ha mantingut durant totes les hores prèvies a la meva arribada a la ciutat, embolicant el meu món d'una pàtina de gran expectació, de silenci eixordidor i de redoble de tambors: en aquest estat, cap borrasca nuvolosa és capaç d'esborrar el somriure d'exitació que porto dibuixat al rostre. Bournemouth és a tocar dels dits.
Un tren de rodalies m'apropa a Victoria Station en menys de mitja hora, i des d'allà un autobus de la National Expres em portarà fins a destí. Seran les cinc de la tarda quan, setze anys després, tornaré a trepitjar Bournemouth. Mentre m'apropo circulant en direcció prohibida per l'autopista del passat, imatges, flaixos i sensacions van projectant-se en forma de diapositives en color sèpia en el pati de butaques de la memòria: amb només disset anys, jo, la meva timidesa i la closca de cargol que m'envoltava, em protegia i m'aïllava del món real, vam viatjar plegats cap a Bournemouth, al sud d'Anglaterra, per aprendre una mica d'anglès. Sota el paraigües protector del meu germà gran, vaig descobrir que hi havia vida fora del meu univers: marcians d'altres països i latituds m'esperaven amb els seus accents tancats, les seves cares diverses i les seves vides noves: italians, alemanys, suïssos, austríacs, espanyols, francesos, belgas, eslovens, anglesos, bascs, àrabs i catalans compartíem àpats, classes d'idiomes i cançons. Va ser aleshores quan vaig descobrir un mapamundi ple de vides, de camins i d'inèrcies, un món rodó farcit de petjades i d'anhels diversos: em vaig enamorar d'aquell cafarnaum de cares i de llengües, aquella conjunció astral d'estats vitals i nacionals i em vaig prometre a mi mateix que quan sigués gran trepitjaria cada pam del planeta Terra per tastar tots els seus colors.
I va ser a Bournemouth, també, on la vaig conèixer. Vestia llençols blaus i corona de joguina, ulls de sol egipci i moviments de danzes otomanes. Vaig caure rendit als seus peus. De lluny era un àngel exterminador de pors i malsons; de prop, una vella geperuda i artrítica de nom Llibertat, que tot i la seva avançada edat i el seu precari estat de salut, besava com mai ningú m'ha besat: la petjada d'aquell petó, l'huracà encès per aquella besada, la turmenta provocada per aquell terratrèmol d'emocions, encara m'acaricia la cara, encara dorm amb mi per les nits, encara prem l'accelerador per les desertes sabanes americanes, per les tundres siberianes de boscos humits, per les selves amazòniques del més enllà: aquella sensació encara viatja amb mi.
Bournemouth és un indret imaginari on la realitat hi va estar present durant tres estius seguits, en plena adolescència. Un mite, un heroi enterrat en un moment àlgit de popularitat, una icona que va deixar un bonic cadàver i moltes llavors que han anat creixent dins meu, durant anys. Aquest viatge és, ha estat, un dels fruits d'aquelles llavors plantades fa més de setze anys.
Bournemoth arriba a quarts de sis de la tarda, quan la llum del crepuscle pinta de nit un dia molt gris. En moments com aquests te n'adones de quantes tonalitats diferents pot arribar a tenir un dia gris si hi barreges la teva emoció càlida, taronja i verda amb la llum apagada i somorta del capvespre. El dia plora mentre s'acomiada, però jo per dins cremo amb la llum blanca de la memòria que il·lumina aquest jorn de desembre: dins meu, una porta tancada s'ha obert de bat a bat i ha deixat entrar litres i litres de raigs de llum que desperten zones mortes i fosques, racons oblidats, emocions trasplantades a la zona de l'oblit. Olors i sensacions, records i emocions em pinten el rostre de fosforescències que riuen i somriuen. Feliç, aparco el meu DeLorean a la porta del Bed & Breakfast i demano una habitació. Room 10, em diu la mestressa amb accent del sud. Thank you.
Pujo les escales encerades de catifes rovellades, farcides d'aquell polsim tan anglòfil i tan britànicament inconfusible. Cada passa, cada graó, em transporten a les cases que em van acollir fa anys i panys, televisors encesos amb Gent del Barri, flaire de te amb llet, nervis de principiant. Obro la porta de l'habitació i deixo la motxilla sobre un dels llits. Em trec pesadament l'anorac, assaboreixo l'instant, càmara lenta. M'estiro sobre el llit i somnio despert uns minuts. Després, em llevo, em canvio de roba i surto al carrer direcció el centre de la ciutat, a la recerca d'uns records que han vingut a buscar-me. Quan arribo a tocar de la platja, sota els ponts artificials del Pier de Bournemouth, veig que jo ja hi sóc, des de fa temps: allà estic, dempeus, mirant el mar fosc i exaltat com brama amb paraules oblidades. De sobte sento passes al meu darrere i em giro: fa setze anys que t'estava esperant em diu.
Fa setze anys que t'estava esperant, he dit.
Torno ha estar a Anglaterra, darrere etapa del meu viatge. El fred i la neu dels països nòrdics ha deixat pas al vent del Mar del Nord i a la pluja de britàniques conseqüències: dies grisos, humits i passats per aigua. Però aquest escenari de depressió atmosfèrica no aconsegueix esborrar, ni tan sols mitigar, la sensació d'anticiclònic salt al buit que el meu cos i la meva ment experimenten al veure's i sentir-se tan a prop de la meta final: Bournemouth. Avui hi arribaré, he pensat quan he obert els ulls, i una glopada d'adrenalina ha acudit d'immediat per barrejar-se amb el cafè amb llet del matí. Aquesta sensació d'estusiasme contingut s'ha mantingut durant totes les hores prèvies a la meva arribada a la ciutat, embolicant el meu món d'una pàtina de gran expectació, de silenci eixordidor i de redoble de tambors: en aquest estat, cap borrasca nuvolosa és capaç d'esborrar el somriure d'exitació que porto dibuixat al rostre. Bournemouth és a tocar dels dits.
Un tren de rodalies m'apropa a Victoria Station en menys de mitja hora, i des d'allà un autobus de la National Expres em portarà fins a destí. Seran les cinc de la tarda quan, setze anys després, tornaré a trepitjar Bournemouth. Mentre m'apropo circulant en direcció prohibida per l'autopista del passat, imatges, flaixos i sensacions van projectant-se en forma de diapositives en color sèpia en el pati de butaques de la memòria: amb només disset anys, jo, la meva timidesa i la closca de cargol que m'envoltava, em protegia i m'aïllava del món real, vam viatjar plegats cap a Bournemouth, al sud d'Anglaterra, per aprendre una mica d'anglès. Sota el paraigües protector del meu germà gran, vaig descobrir que hi havia vida fora del meu univers: marcians d'altres països i latituds m'esperaven amb els seus accents tancats, les seves cares diverses i les seves vides noves: italians, alemanys, suïssos, austríacs, espanyols, francesos, belgas, eslovens, anglesos, bascs, àrabs i catalans compartíem àpats, classes d'idiomes i cançons. Va ser aleshores quan vaig descobrir un mapamundi ple de vides, de camins i d'inèrcies, un món rodó farcit de petjades i d'anhels diversos: em vaig enamorar d'aquell cafarnaum de cares i de llengües, aquella conjunció astral d'estats vitals i nacionals i em vaig prometre a mi mateix que quan sigués gran trepitjaria cada pam del planeta Terra per tastar tots els seus colors.
I va ser a Bournemouth, també, on la vaig conèixer. Vestia llençols blaus i corona de joguina, ulls de sol egipci i moviments de danzes otomanes. Vaig caure rendit als seus peus. De lluny era un àngel exterminador de pors i malsons; de prop, una vella geperuda i artrítica de nom Llibertat, que tot i la seva avançada edat i el seu precari estat de salut, besava com mai ningú m'ha besat: la petjada d'aquell petó, l'huracà encès per aquella besada, la turmenta provocada per aquell terratrèmol d'emocions, encara m'acaricia la cara, encara dorm amb mi per les nits, encara prem l'accelerador per les desertes sabanes americanes, per les tundres siberianes de boscos humits, per les selves amazòniques del més enllà: aquella sensació encara viatja amb mi.
Bournemouth és un indret imaginari on la realitat hi va estar present durant tres estius seguits, en plena adolescència. Un mite, un heroi enterrat en un moment àlgit de popularitat, una icona que va deixar un bonic cadàver i moltes llavors que han anat creixent dins meu, durant anys. Aquest viatge és, ha estat, un dels fruits d'aquelles llavors plantades fa més de setze anys.
Bournemoth arriba a quarts de sis de la tarda, quan la llum del crepuscle pinta de nit un dia molt gris. En moments com aquests te n'adones de quantes tonalitats diferents pot arribar a tenir un dia gris si hi barreges la teva emoció càlida, taronja i verda amb la llum apagada i somorta del capvespre. El dia plora mentre s'acomiada, però jo per dins cremo amb la llum blanca de la memòria que il·lumina aquest jorn de desembre: dins meu, una porta tancada s'ha obert de bat a bat i ha deixat entrar litres i litres de raigs de llum que desperten zones mortes i fosques, racons oblidats, emocions trasplantades a la zona de l'oblit. Olors i sensacions, records i emocions em pinten el rostre de fosforescències que riuen i somriuen. Feliç, aparco el meu DeLorean a la porta del Bed & Breakfast i demano una habitació. Room 10, em diu la mestressa amb accent del sud. Thank you.
Pujo les escales encerades de catifes rovellades, farcides d'aquell polsim tan anglòfil i tan britànicament inconfusible. Cada passa, cada graó, em transporten a les cases que em van acollir fa anys i panys, televisors encesos amb Gent del Barri, flaire de te amb llet, nervis de principiant. Obro la porta de l'habitació i deixo la motxilla sobre un dels llits. Em trec pesadament l'anorac, assaboreixo l'instant, càmara lenta. M'estiro sobre el llit i somnio despert uns minuts. Després, em llevo, em canvio de roba i surto al carrer direcció el centre de la ciutat, a la recerca d'uns records que han vingut a buscar-me. Quan arribo a tocar de la platja, sota els ponts artificials del Pier de Bournemouth, veig que jo ja hi sóc, des de fa temps: allà estic, dempeus, mirant el mar fosc i exaltat com brama amb paraules oblidades. De sobte sento passes al meu darrere i em giro: fa setze anys que t'estava esperant em diu.
Fa setze anys que t'estava esperant, he dit.
Dia 172: Tallin - Londres
Matí de diumenge. Neva. El fred és intens i blanc. Les cúpules rodones de la catedral de Tallin anuncien un hivern cru. Vents polars corren per la plaça central on el Mercat de Nadal, alegre i ple de llumetes fa només unes hores, tracta de suportar les baixes temperatures sota una manta de grisor terapèutica. La gent, al carrer, passeja amb cara de pocs amics i l'amabilitat bàltica es torna agre, somriures inclinats i torbats pels quatre graus negatius.
Tallin m'ha sorprès per la seva bellesa ancestral, per les parets folrades de pedra antiga, pels carrers empinats que busquen muralles oblidades, per la rialla d'una ciutat que, tot i estar esquitxada per una forta crisi econòmica, se sap orgullosa del seu passat, segura del seu present i confiada en el seu futur. Tallin m'ha sorprès també per la seva capacitat de seduir els europeus del sud amb la seva indumentària bàltica, els seus locals de disseny i el seu personal políglota, tot molt allunyat de la imatge de república bananera ex-soviètica que, per error, molts podíem tenir. Tallin és una llum d'esperança al nord d'Europa, una gota d'aire fresc, una joia amagada. Aquest matí, però, Tallin badalla i tremola de fred i el seu maquillatge es fon sota la neu, pintant escenes grises amb tons blancs i apagats.
El nostre estat d'ànim és un mirall de la ciutat, tons grisos, cares llargues, migranyes agudes. Els llençols s'han enganxat a l'ànima i el cansament s'ha apropiat de l'escenari: l'hora de l'adéu ha arribat. Sóc jo, de fet, qui inicia la ronda de comiats, russos i russes, amics de viatges infinits, fins a sempre. Una llàgrima invisible i seca, gelada pel fred glacial, es queda a mitja sortida, sense saber si anar galta avall o tornar al cau. Ulls blau transparent em diuen adéu somrient amb tristesa. Ens tornarem a veure, penso sense dir-ho, tractant d'enganyar-me a mi mateix.
Enfilo, tot sol, el camí de l'exili: Hèlsinki m'espera a l'altra banda d'Europa, on les blanques tempestes cauen sota terrats finlandesos de saunes suades i benestants. Hèlsinki em crida, però jo segueixo mirant enrere amb la vista cansada de tant dir adéu. Adéu Tallin. Adéu viatge.
El ferry, efectivament, em duu a Finlàndia amb un parell d'hores. Són dues hores confuses, un pèl amargues, com glops de cianur de mentida, com espases de joguet en una guerra d'adults, estúpides i innecessàries. Tallin queda enrere i allà seguirà, per sempre, l'esperit perdut del RUS i la trista història de la bella Li Sa i en Dents Boniques: Tallin, cementiri d'emocions. Tallin, trampolí cap al buit i el record.
El que no es queda a Tallin és el temporal. La neu em persegueix tot el viatge i em rep amb alegria mentre baixo del vaixell a Hèlsinki i espero l'autobús que m'ha de dur al centre de la capital. Quan hi arribo, després d'un viatge ràpid del dels port, miro el rellotge i comprovo que tinc una hora per fruir de la ciutat abans d'agafar el bus cap a l'aeroport. Aquesta nit dormiré a Londres, de nou.
L'hora a Hèlsinki és intensa: intensa en emocions, intensa en neu, intensa en fred i intensa en cansament: porto tot l'equipatge a sobre, però tot i aquest sobrepès evident, camino i vagarejo més de seixanta minuts sota la nevada més gran que recordo, mentre el termòmetre baixa fins als sis graus negatius. La neu em pinta les celles, el bigoti i la barba de blanc de Nadal i, carregat com vaig, els nens em confonen amb un Pare Noel itinerant i em demanen caramels i xocolates mentre passejo entre tramvies nevats, carrers comercials i pistes de gel. El temporal augmenta en intensitat: sóc un ninot de neu a la recerca del temps perdut.
Cansat, fred i xop, a les sis de la tarda agafo l'autobús amb calefacció que em duu a l'aeroport. Després d'una hora de cua i dues d'espera, el meu vol surt cap a Londres amb puntualitat. L'avió apunta cap al sud, deixant enrere el fred nòrdic. El sud s'aproxima. El final del viatge està molt a prop. Abans d'arribar a casa però, faré una darrere parada per visitar uns fantasmes del passat: un magnífic DeLorean m'espera a l'aeroport de Luton.
Tallin m'ha sorprès per la seva bellesa ancestral, per les parets folrades de pedra antiga, pels carrers empinats que busquen muralles oblidades, per la rialla d'una ciutat que, tot i estar esquitxada per una forta crisi econòmica, se sap orgullosa del seu passat, segura del seu present i confiada en el seu futur. Tallin m'ha sorprès també per la seva capacitat de seduir els europeus del sud amb la seva indumentària bàltica, els seus locals de disseny i el seu personal políglota, tot molt allunyat de la imatge de república bananera ex-soviètica que, per error, molts podíem tenir. Tallin és una llum d'esperança al nord d'Europa, una gota d'aire fresc, una joia amagada. Aquest matí, però, Tallin badalla i tremola de fred i el seu maquillatge es fon sota la neu, pintant escenes grises amb tons blancs i apagats.
El nostre estat d'ànim és un mirall de la ciutat, tons grisos, cares llargues, migranyes agudes. Els llençols s'han enganxat a l'ànima i el cansament s'ha apropiat de l'escenari: l'hora de l'adéu ha arribat. Sóc jo, de fet, qui inicia la ronda de comiats, russos i russes, amics de viatges infinits, fins a sempre. Una llàgrima invisible i seca, gelada pel fred glacial, es queda a mitja sortida, sense saber si anar galta avall o tornar al cau. Ulls blau transparent em diuen adéu somrient amb tristesa. Ens tornarem a veure, penso sense dir-ho, tractant d'enganyar-me a mi mateix.
Enfilo, tot sol, el camí de l'exili: Hèlsinki m'espera a l'altra banda d'Europa, on les blanques tempestes cauen sota terrats finlandesos de saunes suades i benestants. Hèlsinki em crida, però jo segueixo mirant enrere amb la vista cansada de tant dir adéu. Adéu Tallin. Adéu viatge.
El ferry, efectivament, em duu a Finlàndia amb un parell d'hores. Són dues hores confuses, un pèl amargues, com glops de cianur de mentida, com espases de joguet en una guerra d'adults, estúpides i innecessàries. Tallin queda enrere i allà seguirà, per sempre, l'esperit perdut del RUS i la trista història de la bella Li Sa i en Dents Boniques: Tallin, cementiri d'emocions. Tallin, trampolí cap al buit i el record.
El que no es queda a Tallin és el temporal. La neu em persegueix tot el viatge i em rep amb alegria mentre baixo del vaixell a Hèlsinki i espero l'autobús que m'ha de dur al centre de la capital. Quan hi arribo, després d'un viatge ràpid del dels port, miro el rellotge i comprovo que tinc una hora per fruir de la ciutat abans d'agafar el bus cap a l'aeroport. Aquesta nit dormiré a Londres, de nou.
L'hora a Hèlsinki és intensa: intensa en emocions, intensa en neu, intensa en fred i intensa en cansament: porto tot l'equipatge a sobre, però tot i aquest sobrepès evident, camino i vagarejo més de seixanta minuts sota la nevada més gran que recordo, mentre el termòmetre baixa fins als sis graus negatius. La neu em pinta les celles, el bigoti i la barba de blanc de Nadal i, carregat com vaig, els nens em confonen amb un Pare Noel itinerant i em demanen caramels i xocolates mentre passejo entre tramvies nevats, carrers comercials i pistes de gel. El temporal augmenta en intensitat: sóc un ninot de neu a la recerca del temps perdut.
Cansat, fred i xop, a les sis de la tarda agafo l'autobús amb calefacció que em duu a l'aeroport. Després d'una hora de cua i dues d'espera, el meu vol surt cap a Londres amb puntualitat. L'avió apunta cap al sud, deixant enrere el fred nòrdic. El sud s'aproxima. El final del viatge està molt a prop. Abans d'arribar a casa però, faré una darrere parada per visitar uns fantasmes del passat: un magnífic DeLorean m'espera a l'aeroport de Luton.
Dia 171: Tallin
El cos acostuma a castigar els excessos amb migranyes, angines, punxades o marejos, depenent de la tipologia i la dimensió dels esmenats excessos. A Tallin però, vés a saber si a causa del fred antisèptic, o degut a la blanquinosa neu que cau i cau i cau com un mantra anestèsic o, qui sap, provocat per l'adrenalina del final del viatge que tapa amb escalfor i emoció qualsevol símptoma de defalliment, la veritat es que, tot i els excessos del dia anterior, em llevo en perfectes condicions físiques per afrontar la dura jornada de beure i viure a la capital d'Estònia envoltat de russos.
Surto al carrer i els mugrons se m'endureixen per la onada de fred cruel que em rep amb un somriure glaçat. Una punxada de dolor em pinta la cara de fred. Camino encarcarat al costat d'algun dels meus companys de viatge, tots amb cara de son i a la cerca i captura d'un cafè salvador. Sota les bufandes gruixudes i els gorros d'esquiador s'amaguen un rus i tres russes tremolant de fred: un cop desaparegut l'alcohol de les seves venes, comprovo que la temperatura els xucla l'energia i són com pollets desvalguts abandonats a l'intempèrie. Serà per això que en Dimitar, només entrar al primer bar que trobem, demana una canya i un cafè.
Al fons del bar, en una tauleta apartada, està instal·lat en Xavi i la noia de l'aniversari, els únics que s'han llevat abans d'hora i han pogut esmorzar a l'hotel. Ni l'he sentit sortir de l'habitació, de tan clapat com estava. Mentre compartim unes primeres menges i uns quants badalls, ens agrupem per nacionalitats per descansar, de bon matí, de l'esforç de practicar una llengua estrangera. És en aquest moment quan en Xavi m'explica el tràgic epíleg del conte de Dents Boniques i la princesa Li Sa, que semblava predestinat a tenir un final feliç:
"El mateix dia que van decidir construir un pont per on passejar els seus somnis, la princesa Li Sa va començar a dubtar d'ella mateixa. No havia passat ni un segon d'aquell petó màgic, d'aquell instant, que ella va començar a calibrar respostes matemàtiques a la seva passió, iniciant un camí sense retorn a través de les tristes i somortes selves de l'adéu. El jove viatjant de somnis va tractar d'aturar l'hemorràgia inexplicable, de parar aquella sagnia de malentesos provocats per no se sap ben bé què. On era l'amor?
En Dents Boniques va tractar d'entendre aquella absurda comèdia, aquell trist devenir, però no va entendre res. Els ulls d'ella encara s'encenien com abans però les paraules, els gestos i els petons anaven morint, perduts en l'oblit. Res a fer. Has estat un somni preciós, li va dir. I ella va somriure amb melangia, eixugant-se una llàgrima de fum. Sigues feliç. Adéu"
La història em deixa colpit, com et deixen tots els finals tristos, com et colpegen les mirades inesperades i desesperades. Tractant d'alliberar-me de la tristesa, em reintegro al grup, ara ja més animat per efecte de la cafeïna i l'alcohol.
Un nou passeig pel vell Tallin, un copiós dinar en un restaurant de cuina hindú picant i una visita a les muralles nocturnes de la ciutat fan avançar les busques del rellotge cap a l'hora de sopar. La conversa és animada i també nostàlgica, recordant batalletes de viatges pretèrits i de vides paral·leles. Fa fred al carrer. Abans de sopar, però, parem a beure un vi calent rus en la part més alta del Barri Vell, un bé de Déu d'escalfor reconfortant.
El sopar de comiat és alegre però amb tons blaus, conscients tots d'estar vivint la darrera escena d'un fresc impossible de repetir. Tot i les moltes promeses que ens fem, tot i els brindis que s'alcen planificant i celebrant futures retrobades, tots sabem que poques possibilitats hi ha de retrobar-nos tots plegats, de nou, en algun lloc de la freda Europa. Mai se sap, és cert. I també és veritat que tots i cada un de nosaltres som amos del nostre destí, de les nostres vides, i que de nosaltres -i només de nosaltres- depèn repetir-ho o no....però hi ha alguna cosa en l'ambient, una mirada, un comentari, un gest, que ens fa pensar a tots plegats en que no hi haurà una nova entrega d'aquesta història de vaixells pirates i de pluges torrencials, de visats transfronterers i plànctons gegants pintant escenes boniques en mars orientals. Darrera nit. Nit única. Nit irrepetible. Fi de festa. Na zdorovje!
Surto al carrer i els mugrons se m'endureixen per la onada de fred cruel que em rep amb un somriure glaçat. Una punxada de dolor em pinta la cara de fred. Camino encarcarat al costat d'algun dels meus companys de viatge, tots amb cara de son i a la cerca i captura d'un cafè salvador. Sota les bufandes gruixudes i els gorros d'esquiador s'amaguen un rus i tres russes tremolant de fred: un cop desaparegut l'alcohol de les seves venes, comprovo que la temperatura els xucla l'energia i són com pollets desvalguts abandonats a l'intempèrie. Serà per això que en Dimitar, només entrar al primer bar que trobem, demana una canya i un cafè.
Al fons del bar, en una tauleta apartada, està instal·lat en Xavi i la noia de l'aniversari, els únics que s'han llevat abans d'hora i han pogut esmorzar a l'hotel. Ni l'he sentit sortir de l'habitació, de tan clapat com estava. Mentre compartim unes primeres menges i uns quants badalls, ens agrupem per nacionalitats per descansar, de bon matí, de l'esforç de practicar una llengua estrangera. És en aquest moment quan en Xavi m'explica el tràgic epíleg del conte de Dents Boniques i la princesa Li Sa, que semblava predestinat a tenir un final feliç:
"El mateix dia que van decidir construir un pont per on passejar els seus somnis, la princesa Li Sa va començar a dubtar d'ella mateixa. No havia passat ni un segon d'aquell petó màgic, d'aquell instant, que ella va començar a calibrar respostes matemàtiques a la seva passió, iniciant un camí sense retorn a través de les tristes i somortes selves de l'adéu. El jove viatjant de somnis va tractar d'aturar l'hemorràgia inexplicable, de parar aquella sagnia de malentesos provocats per no se sap ben bé què. On era l'amor?
En Dents Boniques va tractar d'entendre aquella absurda comèdia, aquell trist devenir, però no va entendre res. Els ulls d'ella encara s'encenien com abans però les paraules, els gestos i els petons anaven morint, perduts en l'oblit. Res a fer. Has estat un somni preciós, li va dir. I ella va somriure amb melangia, eixugant-se una llàgrima de fum. Sigues feliç. Adéu"
La història em deixa colpit, com et deixen tots els finals tristos, com et colpegen les mirades inesperades i desesperades. Tractant d'alliberar-me de la tristesa, em reintegro al grup, ara ja més animat per efecte de la cafeïna i l'alcohol.
Un nou passeig pel vell Tallin, un copiós dinar en un restaurant de cuina hindú picant i una visita a les muralles nocturnes de la ciutat fan avançar les busques del rellotge cap a l'hora de sopar. La conversa és animada i també nostàlgica, recordant batalletes de viatges pretèrits i de vides paral·leles. Fa fred al carrer. Abans de sopar, però, parem a beure un vi calent rus en la part més alta del Barri Vell, un bé de Déu d'escalfor reconfortant.
El sopar de comiat és alegre però amb tons blaus, conscients tots d'estar vivint la darrera escena d'un fresc impossible de repetir. Tot i les moltes promeses que ens fem, tot i els brindis que s'alcen planificant i celebrant futures retrobades, tots sabem que poques possibilitats hi ha de retrobar-nos tots plegats, de nou, en algun lloc de la freda Europa. Mai se sap, és cert. I també és veritat que tots i cada un de nosaltres som amos del nostre destí, de les nostres vides, i que de nosaltres -i només de nosaltres- depèn repetir-ho o no....però hi ha alguna cosa en l'ambient, una mirada, un comentari, un gest, que ens fa pensar a tots plegats en que no hi haurà una nova entrega d'aquesta història de vaixells pirates i de pluges torrencials, de visats transfronterers i plànctons gegants pintant escenes boniques en mars orientals. Darrera nit. Nit única. Nit irrepetible. Fi de festa. Na zdorovje!
Dia 170: Tallin
Em desperto ben bé a les dues de la tarda. Estic a Tallin, Estònia, un indret de l'Europa septentrional on mai abans havia pensat posar-hi els peus. Hi vaig arribar fa unes catorze hores, a mitjanit: el ferry provinent de Hèlsinki va trigar només dues hores en recórrer la distància que separa ambdós ports, navegant amb mà experta pels gelats mars del nord: ni un sol moviment de balanceig, ni una sola pèrdua d'equilibri. El vaixell, pantagruèlic tros de ferralla, va anar tallant la negra superfície del mar immòbil com si fos un gran ganivet afilat, separant les aigües gelades a banda i banda de la seva imponent figura, i a mitjanit dipositava, amb elegància, el seu voluminós cul al port de la capital d'Estònia: allà m'esperava en Xavi.
Quan el meu editor em va demanar amb vehemència un final de viatge que enganxés l'audiència, amb retrobaments, llàgrimes i fred polar, totes les peces del puzle van encaixar: sabia que en Xavi havia quedat amb un grup de nois i noies russes a Tallin el cap de setmana dels 12-13 de desembre per celebrar l'aniversari d'una d'elles, princesa d'ulls blaus i de cor robat. I així va ser com, sense cap tipus de pudor, em vaig apuntar a la festa. Vinc? Vine, va dir de seguida.
La mitjanit ens va rebre amb una neu fina que acariciava la cara amb tendresa. Feia un fred que et feia sentir viu, alegre, amb ganes de passejar pels carrers deserts de la ciutat medieval mentre la pols blanquinosa anava caient a càmera lenta, com si fos una pel·lícula antiga que es movia fotograma a fotograma. Un plaer sentir-se viu, un cop més.
En Xavi i jo vam retrobar, a l'instant, la vella sintonia que mai vam perdre. Ell venia de Barcelona: el seu viatge va acabar fa dos mesos, però tot i així arrossega encara una motxilla plena d'entusiasme carregada amb els records del viatge ja viscut, llavor de futures escapades, gènesi de totes les vides noves que l'esperen a qualsevol illa de Malàisia, o en algun port japonès, o sota l'ombra majestuosa dels temples cambodjans o dels gratacels de Singapur o de les platges del Vietnam. Porta el seu somriure intacte enganxat al llavis i conserva les seves ganes de xerrar, de conversar, de recordar. Retrobament perfecte i nostàlgic, regat amb cervesa d'Estònia.
La nit va passar entre pubs de disseny, restaurants de menjar ràpid i locals d'striptease avorrits sense clients ni ballarines. I com sol passar en aquestes ocasions, la llum del sol havia estat més ràpida que nosaltres i havia aparegut, traïdora, a deshora, tacant de color blanc la nit negra. Amb aquelles primeres llums ens vam adonar que el color blanc era arreu, en tots els racons: sobre els cotxes, damunt dels tramvies, cobrint matolls, arbres i aparcaments abandonats. Una gelor fantasmal pintava la matinada amb un tel de joia albina i eterna. La llum del nou dia marcava el camí cap a l'estació d'autobusos on ens vam dirigir per rebre els nostres hostes, cinc russos adormits i amb cara de son llençats d'un autobús de línia en marxa: benvinguts a Tallin.
A les dues del migdia, i després d'haver dormit poc i malament, un pensament em ronda pel cap: tinc gana. Sembla que aquest pensament és universal: la sensació de gana ens uneix a tots set al voltant de la taula d'una pizzeria del centre històric, ubicada en un local que recorda una cova rupestre. Abans, ràpidament, hem fet un passeig per la preciosa plaça del mercat nadalenc i les muralles de Tallin, quedant meravellats per les formes arcaiques de les seves catedrals, els seus carrers empedrats i les seves estampes de gulag d'Alícia al País de les Meravelles. Un encant de ciutat.
El dinar suculent empalma amb el berenar calentet, el sopar contundent i el ressopo innecessari. Passem hores i hores asseguts uns davant dels altres comunicant-nos, a vegades, en un anglès decent i a vegades amb l'ajuda d'un traductor simultani -pels que no saben defensar-se amb la llengua Shakespeare-. És un encontre en la tercera fase absolutament delirant conduït pels efluvis de l'alcohol que aquesta gent consumeix amb devoció i quantitat. Com poden ingerir, sense caure malalts, tanta cervesa, vodka i combinats diversos xuclant amb una palleta? Fa fred, contesten rient i xarrupant de nou. Em veig impossibilitat de seguir el seu ritme i així ho declaro obertament: com a resposta, em conviden a un altre got de vodka, divertits. Qui els va parir!
La nit acaba a quarts de dotze. El cansament i la son, i també l'alcohol, passen factura. De tornada a l'hotel m'assabento del resultat del derby. Barça 1 Espanyol 0. A veure si, per fi, baixen a segona. Marxo a dormir content, somniant amb els angelets: angelets de retrobament, angelets de fred i de somriures, angelets d'un viatge que comença a tocar el final.
Quan el meu editor em va demanar amb vehemència un final de viatge que enganxés l'audiència, amb retrobaments, llàgrimes i fred polar, totes les peces del puzle van encaixar: sabia que en Xavi havia quedat amb un grup de nois i noies russes a Tallin el cap de setmana dels 12-13 de desembre per celebrar l'aniversari d'una d'elles, princesa d'ulls blaus i de cor robat. I així va ser com, sense cap tipus de pudor, em vaig apuntar a la festa. Vinc? Vine, va dir de seguida.
La mitjanit ens va rebre amb una neu fina que acariciava la cara amb tendresa. Feia un fred que et feia sentir viu, alegre, amb ganes de passejar pels carrers deserts de la ciutat medieval mentre la pols blanquinosa anava caient a càmera lenta, com si fos una pel·lícula antiga que es movia fotograma a fotograma. Un plaer sentir-se viu, un cop més.
En Xavi i jo vam retrobar, a l'instant, la vella sintonia que mai vam perdre. Ell venia de Barcelona: el seu viatge va acabar fa dos mesos, però tot i així arrossega encara una motxilla plena d'entusiasme carregada amb els records del viatge ja viscut, llavor de futures escapades, gènesi de totes les vides noves que l'esperen a qualsevol illa de Malàisia, o en algun port japonès, o sota l'ombra majestuosa dels temples cambodjans o dels gratacels de Singapur o de les platges del Vietnam. Porta el seu somriure intacte enganxat al llavis i conserva les seves ganes de xerrar, de conversar, de recordar. Retrobament perfecte i nostàlgic, regat amb cervesa d'Estònia.
La nit va passar entre pubs de disseny, restaurants de menjar ràpid i locals d'striptease avorrits sense clients ni ballarines. I com sol passar en aquestes ocasions, la llum del sol havia estat més ràpida que nosaltres i havia aparegut, traïdora, a deshora, tacant de color blanc la nit negra. Amb aquelles primeres llums ens vam adonar que el color blanc era arreu, en tots els racons: sobre els cotxes, damunt dels tramvies, cobrint matolls, arbres i aparcaments abandonats. Una gelor fantasmal pintava la matinada amb un tel de joia albina i eterna. La llum del nou dia marcava el camí cap a l'estació d'autobusos on ens vam dirigir per rebre els nostres hostes, cinc russos adormits i amb cara de son llençats d'un autobús de línia en marxa: benvinguts a Tallin.
A les dues del migdia, i després d'haver dormit poc i malament, un pensament em ronda pel cap: tinc gana. Sembla que aquest pensament és universal: la sensació de gana ens uneix a tots set al voltant de la taula d'una pizzeria del centre històric, ubicada en un local que recorda una cova rupestre. Abans, ràpidament, hem fet un passeig per la preciosa plaça del mercat nadalenc i les muralles de Tallin, quedant meravellats per les formes arcaiques de les seves catedrals, els seus carrers empedrats i les seves estampes de gulag d'Alícia al País de les Meravelles. Un encant de ciutat.
El dinar suculent empalma amb el berenar calentet, el sopar contundent i el ressopo innecessari. Passem hores i hores asseguts uns davant dels altres comunicant-nos, a vegades, en un anglès decent i a vegades amb l'ajuda d'un traductor simultani -pels que no saben defensar-se amb la llengua Shakespeare-. És un encontre en la tercera fase absolutament delirant conduït pels efluvis de l'alcohol que aquesta gent consumeix amb devoció i quantitat. Com poden ingerir, sense caure malalts, tanta cervesa, vodka i combinats diversos xuclant amb una palleta? Fa fred, contesten rient i xarrupant de nou. Em veig impossibilitat de seguir el seu ritme i així ho declaro obertament: com a resposta, em conviden a un altre got de vodka, divertits. Qui els va parir!
La nit acaba a quarts de dotze. El cansament i la son, i també l'alcohol, passen factura. De tornada a l'hotel m'assabento del resultat del derby. Barça 1 Espanyol 0. A veure si, per fi, baixen a segona. Marxo a dormir content, somniant amb els angelets: angelets de retrobament, angelets de fred i de somriures, angelets d'un viatge que comença a tocar el final.
Dia 169: Liverpool -Tallin
Em desperto, de sobte, a les cinc de la matinada. Liverpool és un cementiri de silenci: tothom dorm. El meu cap dóna voltes. Gairebé cent setanta pulsacions per minut. Gairebé cent setanta dies recorrent el món. Gairebé cent setanta viatges; cent setanta vegades sol, cent setanta jornades d'absoluta llibertat que s'acosten, irremeiablement, al seu final. Dins del silenci sepulcral de l’habitació fosca i tranquil·la veig el final molt a prop, però no hi penso: em nego a destruir el somni. Em nego a despertar-me.
El meu viatge m'ha portat de Barcelona a Liverpool fent una volta pràcticament sencera al globus terraqui. El món és, efectivament, rodó, tal com fa molts i molts anys van pronosticar uns saberuts científics que van pagar amb la seva vida el fet de ser tan i tan savis. Missió complerta. El pastís del meu viatge ja ha sortit del forn, acabat de fer, preparat per ser cruspit: ja estic llest per tornar i anar devorant, un a un, els records, les sensacions i les emocions viscudes. Ara només l’hi manca una cosa, a aquest pastís: la cirereta.
I la cirereta és, ni més ni menys, que un repte: aconseguir arribar el més lluny possible amb una sola jornada de viatge navegant per terra, mar i aire. Tres mitjans de transport en un sol dia per arribar tan lluny com pugui. Per fer-ho, seguiré el camí traçat per un vell adagi saxó que diu "No hi ha més gran plaer a la terra que despertar-se al Nord d'Anglaterra i anar a dormir a la riba del Bàltic". Dit i fet.
Aquesta premonitòria sentència va ser proclamada pel poeta gòtic Wilfred D. Tripper a les darreries del segle XI, evocant les llegendàries rutes traçades pels primers habitants d'Escòcia i del Nord d'Anglaterra. Explica la llegenda que els mandataris de les Restes de l'Imperi Carolingi continental van tractar d'apropiar-se de la ruta entre Anglaterra i la república russa d'Estònia, poblada de riques caravanes i de cavallers valerosos, però que no ho van aconseguir gràcies a la intervenció d’esperits fantasmagòrics, forces metafísiques i clemències meteorològiques que van protegir, durant segles i segles, els pobles, les gents i les cultures nòrdiques d’aquelles contrades, mantenint-les a salv de l'avarícia Catòlica-Romana del sud. Alabades siguin.
Vaig per feina. El meu ordinador treu fum per buscar la millor combinació que em dugui al Bàltic en menys de vint-i-quatre hores. Uns quants clics després, ja ho tinc. Merda, l'autocar cap a Londres surt d'aquí a vint minuts! Som-hi!
Arribo a l'estació d'autobusos de Liverpool a les sis i cinc minuts, just quatre minuts abans que el primer dels transports que m'ha de dur a Estònia marxi en un tres i no res. A les 6.09 AM, toca el dos. Un èxit. Són més de cinc hores i mitja d'autobús reclinable sobre una espessa pluja de matí anglès prehivernal. Els vidres de l'autocar brillen aquosos mentre el meu cap repassa amb calma els dies viscuts, les vides deixades enrere.
Des de l’autocar faig una trucada.
- Hola.
- Hola.
- Vaig cap a Tallin.
- Tallin? On para això?
- Estònia. T’hi véns? Arribo aquesta nit.
- D’acord.
La primera etapa del meu viatge es compleix amb impuntualitat impròpia d'un país que presumeix de beure el te cada dia a la mateixa refotuda hora. Malament anem si els propis anglesos són els primers en no respectar els seus costums victorians. Què passaria si la tieta Dolly es presenta a casa dels Smith a prendre el te a les cinc i vint? No puc ni vull imaginar-m'ho.
A les 12 del migdia Londres em rep amb familiaritat. Tu i jo ja ens havíem vist abans, no? Efectivament, li dic, però no tinc massa temps per dedicar-te, criatura. Sempre amb presses, nano, sembla que em digui, tot girant-se d'esquena.
Camino pels carrers de la capital britànica carregat de romanços i amb la motxilla plena com un ou fins a les guixetes de la Victoria Station. Ha parat de ploure però el cel segueix pintat d'amenaces. A l'estació compro un bitllet de tren per anar a l’aeroport de Luton, des d'on surt el meu avió cap al nord: objectiu Helsinki, Finlàndia.
Luton em rep amb cues i controls propis de ramaders en zel inspeccionant una remesa de bestiar d’origen dubtós. Després de ser vexat repetidament, decideixo no denunciar l'abús i distreure'm tot llegint el meu llibre en la llengua de Shakespeare: no m'agrada que em toquin els ous -literalment- si no és a petició pròpia i en companyia de persones seleccionades expressament per a aquestes finalitats. Intento calmar-me i ho aconsegueixo, alienat com estic per la fascinant història d'en McCandless a les pàgines del meu llibre. L'hora i mitja d'espera passa a velocitat de creuer. Finalment, l'avió s'enlaire a les 15.30, hora local: aquest matí sortia de Liverpool i ja sóc rumb a Finlàndia.
El vol fins a Helsinki destaca per la presència d'una civilitzada colònia finlandesa amb les seves rosses cabelleres, els seus ulls transparents i el seu nas acabat amb una lleugera inclinació cap a munt. Us heu fixat en que aquests ciutadans europeus tenen unes narius ben peculiars, amb un nas més propi dels amics de David El Nomo (dibuix animat amb nom de torero) que d'un homo sapiens normal? Més enllà d'això, el fet més rellevant del vol és que el capità de l'aparell es ratifica en la seva idea de portar l'avió fins a Helsinki tot i que això suposi fer un sacrifici mortal durat el vol: dues hores de rellotge seran assassinades amb la complicitat de la tripulació i dels passatgers, sense que els militants contraris a aquestes pràctiques transgèniques del Temps puguem impedir-ho: el meu dia de viatge tindrà només vint-i-dues hores. Més difícil encara.
Així doncs, aterrem a Helsinki a les vuit del vespre hora local, després de dues hora i mitja de vol. Haurien de ser les sis, però la classe dominant ha decidit que ja són les vuit. Quins collons! Però no tinc més remei que acceptar-ho. La meva motxilla apareix circulant per la cinta transportadora tractant de seduir amb la mirada una Samsonite de color fúcsia i quatre rodes. Vinga, que farem tard, li dic mentre l'estiro d'una nansa. Amb cara de coitus interruptus s'enfila a la meva esquena i iniciem la darrera cursa del dia: objectiu, port de Helsinki.
Però no tinc ni idea de com arribar-hi. A peu? En tramvia? En un autobús de línia? Un taxi? Són quarts de nou i el ferry cap a Tallin surt a les deu en punt. D'aquí una hora tanquen la terminal. Ja em puc espavilar. Pregunto a un amable finlandès com arribar-hi, però el nano s'empenya en practicar el seu raquític espanyol amb mi i ens entenem prou malament. Per treure-me'l se sobre un cop tinc la informació que necessitava -cal agafar un taxi, estic lluny del port dels ferrys- li dic en un perfecte castellà que "Es tarde y quiere llover", cosa que realment no entén, ja que a Finlàndia aquesta nit no hi ha ni un núvol.
-Taxi!, cap al moll d'on surten els vaixells cap a Tallin, si us plau.
Mentre circulo pels carrers deserts, avorrits, amples i solitaris de Helsinki reflexiono sobre la condició humana i sobre la resistència del cos humà a un dia sense sopar, com el que m'espera-. El taxista, de sobte, m'interromp miserablement:
- Anem al moll Olympia o al moll Lënern?
- No ho sé, nano, jo sóc un viatjant de motxilla i blog interminable i, com pots imaginar, no em preocupo de saber de quin dels nombrosos molls de Helsinki surt el meu vaixell.
- Entenc - em contesta el taxista, arrufant el nas de gnom-. I així, a on anem?.
- Collons. No sé. Anem a l'Olympia. O no. Al Lënern. O no. Ni idea.
- Ho fem a cara o creu? - diu amb certa mala llet.
- Vol dir? Quantes possibilitats tinc d'encertar el moll correcte?
- 50%. Surten tans baixells d'un moll com de l'altre.
- Vaja. Hauré de trucar - contesto amb un fastigueig teatralitzat
La trucada és clarificadora a més no poder. És com demanar el comodí del cinquanta per cert quan dubtes només entre dues caselles. Lënern és la solució. El que jo deia.
Arribem a les 21.25 h. En cinc minuts tanquen el check in. Sembla que ho he aconseguit.
- Quant és? –li dic al taxista
- Quaranta-dos euros.
- Collons, nano, et guanyes bé la vida, eh?
- Quaranta-dos euros -repeteix triomfalment
- Puc pagar amb targeta de crèdit, oi? Doncs té.
Sé perfectament que la meva targeta no funciona. Fa dies que la banda magnètica està mandrosa i passa olímpicament dels lectors encriptats. No hi ha forma de pagar-me els meus vicis, ni de treure diners ni res de res. Sense anar més lluny, no fa ni mitja hora que m'he barallat amb un caixer automàtic a l'aeroport de Helsinki per treure euros, sense èxit.
- No va - em diu.
- Impossible! - li dic falsament indignat.
- No va - repeteix.
- Torni-ho a provar, si és tan amable.
- No va.
- Vaja per Déu!
- Pagui en efectiu, si us plau.
- No tinc euros. Em sap greu.
Em mira com dient, m'estàs prenent el pèl, nano? La seva barba prima i estilitzada, el seu nas punxegut i els seus ulls vidriosos m'interroguen amb la mirada. La situació és tensa. En dos minuts tanquen la terminal de ferrys i no em puc quedar a terra. No tinc ni un duro i Helsinki no m'agrada.
- Li puc pagar amb lliures estarlines -li plantejo com a darrera solució abans d'haver de vendre el meu cos.
- Lliures? Fucking Brittish Empire - remuga casi imperceptiblement.
- No tinc res més. Fa o no fa?
- D'acord. Quaranta-dues lliures, seran.
El paio sap que això és més que els 42 euros del trajecte, però també sap que faig tard. Trio no perdre ni un minut més, pagar i marxar. El vaixell ja fa estona que fa sonar la sirena.
Arribo just a temps. Buf. A les 21.45 h. estic còmodament assegut en una butaca vermella de vellut nòrdic del vaixell, a punt de salpar cap a la capital d'Estònia. Respiro fons. El motor engega. El ferry es mou. En dues hores seré a Tallin. A les sis del matí sortia de Liverpool, a les dotze de la nit arribo a Estònia. Terra, aire i mar. Missió complerta.
Al moll nevat de Tallin m'espera en Xavi de Vladivostok amb una abraçada i un somriure càlid, com sempre. Retrobament esperat abans d'acabar la volta al món. La cirereta ja és sobre el pastís.
El meu viatge m'ha portat de Barcelona a Liverpool fent una volta pràcticament sencera al globus terraqui. El món és, efectivament, rodó, tal com fa molts i molts anys van pronosticar uns saberuts científics que van pagar amb la seva vida el fet de ser tan i tan savis. Missió complerta. El pastís del meu viatge ja ha sortit del forn, acabat de fer, preparat per ser cruspit: ja estic llest per tornar i anar devorant, un a un, els records, les sensacions i les emocions viscudes. Ara només l’hi manca una cosa, a aquest pastís: la cirereta.
I la cirereta és, ni més ni menys, que un repte: aconseguir arribar el més lluny possible amb una sola jornada de viatge navegant per terra, mar i aire. Tres mitjans de transport en un sol dia per arribar tan lluny com pugui. Per fer-ho, seguiré el camí traçat per un vell adagi saxó que diu "No hi ha més gran plaer a la terra que despertar-se al Nord d'Anglaterra i anar a dormir a la riba del Bàltic". Dit i fet.
Aquesta premonitòria sentència va ser proclamada pel poeta gòtic Wilfred D. Tripper a les darreries del segle XI, evocant les llegendàries rutes traçades pels primers habitants d'Escòcia i del Nord d'Anglaterra. Explica la llegenda que els mandataris de les Restes de l'Imperi Carolingi continental van tractar d'apropiar-se de la ruta entre Anglaterra i la república russa d'Estònia, poblada de riques caravanes i de cavallers valerosos, però que no ho van aconseguir gràcies a la intervenció d’esperits fantasmagòrics, forces metafísiques i clemències meteorològiques que van protegir, durant segles i segles, els pobles, les gents i les cultures nòrdiques d’aquelles contrades, mantenint-les a salv de l'avarícia Catòlica-Romana del sud. Alabades siguin.
Vaig per feina. El meu ordinador treu fum per buscar la millor combinació que em dugui al Bàltic en menys de vint-i-quatre hores. Uns quants clics després, ja ho tinc. Merda, l'autocar cap a Londres surt d'aquí a vint minuts! Som-hi!
Arribo a l'estació d'autobusos de Liverpool a les sis i cinc minuts, just quatre minuts abans que el primer dels transports que m'ha de dur a Estònia marxi en un tres i no res. A les 6.09 AM, toca el dos. Un èxit. Són més de cinc hores i mitja d'autobús reclinable sobre una espessa pluja de matí anglès prehivernal. Els vidres de l'autocar brillen aquosos mentre el meu cap repassa amb calma els dies viscuts, les vides deixades enrere.
Des de l’autocar faig una trucada.
- Hola.
- Hola.
- Vaig cap a Tallin.
- Tallin? On para això?
- Estònia. T’hi véns? Arribo aquesta nit.
- D’acord.
La primera etapa del meu viatge es compleix amb impuntualitat impròpia d'un país que presumeix de beure el te cada dia a la mateixa refotuda hora. Malament anem si els propis anglesos són els primers en no respectar els seus costums victorians. Què passaria si la tieta Dolly es presenta a casa dels Smith a prendre el te a les cinc i vint? No puc ni vull imaginar-m'ho.
A les 12 del migdia Londres em rep amb familiaritat. Tu i jo ja ens havíem vist abans, no? Efectivament, li dic, però no tinc massa temps per dedicar-te, criatura. Sempre amb presses, nano, sembla que em digui, tot girant-se d'esquena.
Camino pels carrers de la capital britànica carregat de romanços i amb la motxilla plena com un ou fins a les guixetes de la Victoria Station. Ha parat de ploure però el cel segueix pintat d'amenaces. A l'estació compro un bitllet de tren per anar a l’aeroport de Luton, des d'on surt el meu avió cap al nord: objectiu Helsinki, Finlàndia.
Luton em rep amb cues i controls propis de ramaders en zel inspeccionant una remesa de bestiar d’origen dubtós. Després de ser vexat repetidament, decideixo no denunciar l'abús i distreure'm tot llegint el meu llibre en la llengua de Shakespeare: no m'agrada que em toquin els ous -literalment- si no és a petició pròpia i en companyia de persones seleccionades expressament per a aquestes finalitats. Intento calmar-me i ho aconsegueixo, alienat com estic per la fascinant història d'en McCandless a les pàgines del meu llibre. L'hora i mitja d'espera passa a velocitat de creuer. Finalment, l'avió s'enlaire a les 15.30, hora local: aquest matí sortia de Liverpool i ja sóc rumb a Finlàndia.
El vol fins a Helsinki destaca per la presència d'una civilitzada colònia finlandesa amb les seves rosses cabelleres, els seus ulls transparents i el seu nas acabat amb una lleugera inclinació cap a munt. Us heu fixat en que aquests ciutadans europeus tenen unes narius ben peculiars, amb un nas més propi dels amics de David El Nomo (dibuix animat amb nom de torero) que d'un homo sapiens normal? Més enllà d'això, el fet més rellevant del vol és que el capità de l'aparell es ratifica en la seva idea de portar l'avió fins a Helsinki tot i que això suposi fer un sacrifici mortal durat el vol: dues hores de rellotge seran assassinades amb la complicitat de la tripulació i dels passatgers, sense que els militants contraris a aquestes pràctiques transgèniques del Temps puguem impedir-ho: el meu dia de viatge tindrà només vint-i-dues hores. Més difícil encara.
Així doncs, aterrem a Helsinki a les vuit del vespre hora local, després de dues hora i mitja de vol. Haurien de ser les sis, però la classe dominant ha decidit que ja són les vuit. Quins collons! Però no tinc més remei que acceptar-ho. La meva motxilla apareix circulant per la cinta transportadora tractant de seduir amb la mirada una Samsonite de color fúcsia i quatre rodes. Vinga, que farem tard, li dic mentre l'estiro d'una nansa. Amb cara de coitus interruptus s'enfila a la meva esquena i iniciem la darrera cursa del dia: objectiu, port de Helsinki.
Però no tinc ni idea de com arribar-hi. A peu? En tramvia? En un autobús de línia? Un taxi? Són quarts de nou i el ferry cap a Tallin surt a les deu en punt. D'aquí una hora tanquen la terminal. Ja em puc espavilar. Pregunto a un amable finlandès com arribar-hi, però el nano s'empenya en practicar el seu raquític espanyol amb mi i ens entenem prou malament. Per treure-me'l se sobre un cop tinc la informació que necessitava -cal agafar un taxi, estic lluny del port dels ferrys- li dic en un perfecte castellà que "Es tarde y quiere llover", cosa que realment no entén, ja que a Finlàndia aquesta nit no hi ha ni un núvol.
-Taxi!, cap al moll d'on surten els vaixells cap a Tallin, si us plau.
Mentre circulo pels carrers deserts, avorrits, amples i solitaris de Helsinki reflexiono sobre la condició humana i sobre la resistència del cos humà a un dia sense sopar, com el que m'espera-. El taxista, de sobte, m'interromp miserablement:
- Anem al moll Olympia o al moll Lënern?
- No ho sé, nano, jo sóc un viatjant de motxilla i blog interminable i, com pots imaginar, no em preocupo de saber de quin dels nombrosos molls de Helsinki surt el meu vaixell.
- Entenc - em contesta el taxista, arrufant el nas de gnom-. I així, a on anem?.
- Collons. No sé. Anem a l'Olympia. O no. Al Lënern. O no. Ni idea.
- Ho fem a cara o creu? - diu amb certa mala llet.
- Vol dir? Quantes possibilitats tinc d'encertar el moll correcte?
- 50%. Surten tans baixells d'un moll com de l'altre.
- Vaja. Hauré de trucar - contesto amb un fastigueig teatralitzat
La trucada és clarificadora a més no poder. És com demanar el comodí del cinquanta per cert quan dubtes només entre dues caselles. Lënern és la solució. El que jo deia.
Arribem a les 21.25 h. En cinc minuts tanquen el check in. Sembla que ho he aconseguit.
- Quant és? –li dic al taxista
- Quaranta-dos euros.
- Collons, nano, et guanyes bé la vida, eh?
- Quaranta-dos euros -repeteix triomfalment
- Puc pagar amb targeta de crèdit, oi? Doncs té.
Sé perfectament que la meva targeta no funciona. Fa dies que la banda magnètica està mandrosa i passa olímpicament dels lectors encriptats. No hi ha forma de pagar-me els meus vicis, ni de treure diners ni res de res. Sense anar més lluny, no fa ni mitja hora que m'he barallat amb un caixer automàtic a l'aeroport de Helsinki per treure euros, sense èxit.
- No va - em diu.
- Impossible! - li dic falsament indignat.
- No va - repeteix.
- Torni-ho a provar, si és tan amable.
- No va.
- Vaja per Déu!
- Pagui en efectiu, si us plau.
- No tinc euros. Em sap greu.
Em mira com dient, m'estàs prenent el pèl, nano? La seva barba prima i estilitzada, el seu nas punxegut i els seus ulls vidriosos m'interroguen amb la mirada. La situació és tensa. En dos minuts tanquen la terminal de ferrys i no em puc quedar a terra. No tinc ni un duro i Helsinki no m'agrada.
- Li puc pagar amb lliures estarlines -li plantejo com a darrera solució abans d'haver de vendre el meu cos.
- Lliures? Fucking Brittish Empire - remuga casi imperceptiblement.
- No tinc res més. Fa o no fa?
- D'acord. Quaranta-dues lliures, seran.
El paio sap que això és més que els 42 euros del trajecte, però també sap que faig tard. Trio no perdre ni un minut més, pagar i marxar. El vaixell ja fa estona que fa sonar la sirena.
Arribo just a temps. Buf. A les 21.45 h. estic còmodament assegut en una butaca vermella de vellut nòrdic del vaixell, a punt de salpar cap a la capital d'Estònia. Respiro fons. El motor engega. El ferry es mou. En dues hores seré a Tallin. A les sis del matí sortia de Liverpool, a les dotze de la nit arribo a Estònia. Terra, aire i mar. Missió complerta.
Al moll nevat de Tallin m'espera en Xavi de Vladivostok amb una abraçada i un somriure càlid, com sempre. Retrobament esperat abans d'acabar la volta al món. La cirereta ja és sobre el pastís.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
